S'APROPA L'HORA DELS ADÉUS

LA ETAPA LUIS ENRIQUE COMENÇA A ACABAR

Un dels moments més complicats i alhora habituals en el dia a dia en un club de qualsevol esport que us imagineu, és aquell en que els dirigents del club, ja siguin els mateixos socis, una colla d’amics o d’empresaris locals, o un gran magnat o xeic d’algun país a milers de quilòmetres, ha de planificar la temporada següent, sabent, que el seu tècnic no seguirà. Aquest element, al igual que el director esportiu suposen els majors responsables del club a nivell esportiu i un canvi en aquets elements o estaments, suposa un nou paradigma a nivell intern del club.

Tot açò en el Futbol Club Barcelona pren altra mida. No vull dir amb això que en Luis Enrique vaja a marxar a final d’aquest any, ni ho se, ni pretenc saber-ho, ho sabrà ell i poca gent més, no obstant, va essent hora de començar a pensar que això arribarà, al igual que la marxa o retirada de jugadors com Messi o Iniesta, i per tant, cal començar a estar preparats.

La història recent del nostre club demostra que, allunyats del que ocorre a Anglaterra, a casa nostra, els entrenadors no s’hi estan 10, 15 o 20 anys, malgrat que a molts ens hagués agradat veure un Guardiola mode Ferguson a Can Barça, però, no ocorre així. Des de Cruyff (8 anys a la banqueta de l’estadi), l’entrenador que més temps ha estat assegut a aquest seient a estat Frank Rijkaard amb 5 anys (millor no recordar els dos darrers),  seguit pel Pep Guardiola amb 4. Luís Enrique acompleix la seva tercera temporada aquest any. Dues temporades i mitja (no arriba) de gran èxit, amb poc a discutir-li al equip (alguna coseta que altra si), però ja ho voldrien qualsevol dels altres equips que lluiten pel mateix que el Barça. No obstant, l’arribada de futbolistes com Denis Suarez, Lucas Digne, Samuel Umtiti, Paco Alcacer, Andre Gomes o l’aposta per Ter Stegen a la porteria i Sergi Roberto al lateral substituint a Claudio Bravo i Dani Alves (ja figura important de la història del Barcelona) demostren que al club, també han vist necessària una renovació dintre del terreny de joc, i potser, la renovació a la banqueta és cada dia més a prop.

Cal començar a plantejar-nos cap a on volem anar com a club, pensant només a l’esport, ja que si entrem a parlar en la gestió de la Junta, no marxem. Esperem que Luís Enrique tardi en marxar i si ho fa, que sigui per la porta gran, sense orelles de bou, acte incívic típic d’alguns salvatges, però amb l’orelluda ben agarrada. I quan ho faci, sondegem el mercat i, si us plau, mireu cap a casa, Eusebio marxa escaldat del B essent cap de turc en una planificació del filial i la pedrera indigna, on altre mite del barcelonisme com Amor també tingué que sortir de Can Barça. No obstant, l’actual tècnic de la Reial és una opció, i normalment, allò que ve d’Anoeta o Atocha abans, sol rendir bé al Club Blaugrana, excepte en els penals i com a director esportiu (si, parle d’en Zubi) (Quien es Douglas?!).

Altre històric del futbol com Michael Laudrup és altra opció atractiva, i no vaig a negar la meva estima cap a Marcelo Bielsa, actualment sense equip. I si volem arriscar, Juanma Lillo ens garanteix espectacle, però compte al darrere. I que punyetes, podem anar a Manchester i segrestar a algun entrenador, i si us plau, no us equivoqueu, entrenador, no traductor.  

LLADES QUE ENTREU PER CAN BARÇA (2-1): SENSE SOMRIURE

Quan el 23 de Juliol de l’any 2000, després d’una llarga temporada on el Depor, el Super Depor, acabaria com a campió i el Barça com a segon. Després de la dimissió de Josep Lluís Nuñez del club 22 anys després de la seva entrada a l’entitat. 45888 (si haguessin estat 45666 seria més adient) socis amb dret a vot, val elegir Joan Gaspart Solves com a nou president del Futbol Club Barcelona. El mateix dia que l’estrela del equip: Luis Figo, marxava al etern rival. Mal inici.

En un any, l’etapa Gaspart a la directiva del Futbol Club Barcelona, ja va fer trontollar un organigrama esportiu que des de feia anys, funcionava.  La sortida de Figo del Club abans que comences la temporada seria només el principio del desficaci que acaba essent la temporada. Overmars, Dutruel, Gerard, Iván de la Peña, Alfonso i Petit van arribar per a reconduir l’equip, resultat: eliminats en semifinals de Copa del Rei pel Celta de Vigo, eliminats en Champions en la lligueta de grups, eliminats en la Uefa en Semifinals pel Liverpool i quarts a la lliga GRÀCIES a una jornada 38 front al València, amb la màgia de Rivaldo sobre el verd. A més, el capità, un símbol del barcelonisme, Pep Guardiola, deixa el Barça.

Però si el primer any de l’era Gaspart fou dolent, el segon, va ser un calvari. Fitxatges frustrats com el de Toldo, conflictes entre directius, negociacions eternes i problemes en la incorporació de jugadors com era el cas de Bonano i Saviola i un rival, que començava a ser aquell Madrid dels Galácticos. Arriben estreles (entenguis la ironia) com Rochemback, Christianval, Andersson i Coco. Els resultats, res de res, Eliminats pel Figueres a la Copa del Rei. En lliga, s’arriba a estar 9é, malgrat acabar altre cop quart. I en Champions, eliminats a les semifinals per el Reial Madrid. Cau Rexach de la banqueta del Barça i torna Van Gaal. Tot plegat, olora a podrit.

Però la tercera temporada seria la definitiva. Arriben Enke, Mendieta i Riquelme. Marxen Sergi, Abelardo i Rivaldo. Els resultats, com fins ara, eliminats de copa pel Novelda. La lliga, sense rumb, marxa Van Gaal, arriba Antic i finalment, el 12 de Febrer Joan Gaspart, dimiteix. Eleccions, 15 de Juny de l’any 2003: Laporta nou president. Canvi al club. S’acaba el Nuñisme.

LLADRES QUE ENTREU PER CAN BARÇA (1-4): QUAN LA REALITAT SUPERA TOTHOM

CATALÀ

Quan la realitat supera tothom

El temps va passar de sobte per a Sandro Rosell; en poc temps va veure com marxava el millor entrenador de la història del club (amb el permís de Cruyff) que ja hi era ple i necessitava buidar-se, també es va veure involucrat en un conflicte ètic, moral, esportiu i econòmic que girava en torn a Eric Abidal, s’embolica amb Qatar (primer Qatar Fundation i després Airways), gairebé s’autoimmola amb el projecte de la grada d’animació i els Boixos Nois,  va tenir que lidiar amb la malaltia de Tito Vilanova i la sobtada substitució obligada per Gerardo “Tata” Martino, els atacs continus de la premsa de Madrid contra l’equip i la institució, el context polític i el posicionament del club però sobretot la vida s’accelera per a Alexandre Rosell a partir del dia 3 de Juny de 2013 gairebé 3 anys després de la seva presa del càrrec, aquell dia el barcelonisme tornava a mirar l’estadi durant una estona, malgrat ser estiu per veure la seva nova estrela tocar la pilota per primer cop al Camp Nou. Aquell dia, el president Rosell, junt a Zubizarreta i alguns dels directius implicats directament en el fitxatge de l’estrela del Santos expliquen els detalls del fitxatge, un d’ells, el incendiari “Neymar ha costat  57 milions d’euros”. Rosell una persona tan acostumada a parlar als mitjans durant la seva campanya electoral va veure com aquesta faceta seva donava un gir com a president del club ja que, dit de forma vulgar “quan parlava, la cagava” i aquí fou l’última mostra. 

Les coses pareixien sortir-li perfectament a Rosell, l’equip funcionava malgrat els canvis a última hora i la lesió de Messi, la seva estrela s’adaptava ràpidament al equip, Mourinho deixa l’equip rival i s’estableix un clima més relaxat, i la junta comença a preparar la proposta del “Nou Camp Nou”; però la història d’aquest club es molt punyetera i a Barcelona la tranquil·litat mai acaba d’arribar.  La bomba explota el 5 de Desembre quan Jordi Cases (el soci més famós de la història recent del Barça) presenta una querella per “suposat delicte d’apropiació indeguda” des de aquell moment, president, jugador i acusant serien l’eix de l’actualitat del club fins que apareixeria el 4 actor en discòrdia, Neymar Sr. Quan Gruocho, Harpo, Chico i  Samuel hi eren per fi sobre l’escenari, un d’ells va decidir abandonar; el 23 de Gener de 2014, un més després de la presentació de la querella Alexandre Rosell i Feliu dimiteix com a president del Futbol Club Barcelona defensant les xifres del fitxatge del brasiler. Josep Maria Bartomeu pren el relleu de Rosell i un dia després de la dimissió de Rosell, contradiu la versió que fins al dia anterior comunicaven a tothom i afirmen que l’operació Neymar te un cost total de 86,2 milions d’euros, atès d’això comença un tira i arronsa per part de la fiscalia, del Santos, del pare de Neymar i  de l’acusació particular que encara dura. 

La realitat és que Rosell va poder amb Laporta, amb Cruyff, va saber superar un fum d’entrebancs però fou la seva estrela, la figura esportiva del que deuria ser el seu llegat el que acabà per enfonsar-lo.  No es adient fer judici d’aquesta operació que encara avui hi es a l’ordre del dia, però el que si que hi es clar es que Rosell va incomplir almenys una de les seves promeses electorals, la transparència.

Moltes gràcies per seguir aquesta "serie". Tornarà aviat. Visca el Barça

CASTELLANO:

Cuando la realidad supera a todos

El tiempo pasó de repente para Sandro Rosell; en poco tiempo vio cómo marchaba el mejor entrenador de la historia del club (con el permiso de Cruyff) que ya estaba lleno y necesitaba vaciarse, también se vio involucrado en un conflicto ético, moral, deportivo y económico que giraba en torno a Eric Abidal, se envuelve con Qatar (primer Qatar Foundation y después Airways), casi autoinmolan con el proyecto de la grada de animación y los Boixos Nois, tuvo que lidiar con la enfermedad de Tito Vilanova y la repentina sustitución obligada por Gerardo "Tata" Martino, los ataques continuos de la prensa de Madrid contra el equipo y la institución, el contexto político y el posicionamiento del club pero sobre todo la vida se acelera para Alexandre Rosell a partir del día 3 de Junio ​​de 2013 casi 3 años después de su toma del cargo, ese día el barcelonismo volvía a mirar el estadio durante un rato, a pesar de ser verano para ver su nueva estrella tocar el balón por primera vez en el Camp Nou. Ese día, el presidente Rosell, junto a Zubizarreta y algunos de los directivos implicados directamente en el fichaje de la estrella del Santos explican los detalles del fichaje, uno de ellos, el incendiario "Neymar ha costado 57 millones de euros". Rosell una persona tan acostumbrada a hablar a los medios durante su campaña electoral vio como esta faceta suya daba un giro como presidente del club ya que, dicho de forma vulgar "cuando hablaba, la cagaba" y aquí fue la última muestra.

Las cosas parecían salirle perfectamente a Rosell, el equipo funcionaba a pesar de los cambios a última hora y la lesión de Messi, su estrella se adaptaba rápidamente al equipo, Mourinho deja el equipo rival y establece un clima más relajado , y la junta empieza a preparar la propuesta del "Nuevo Camp Nou"; pero la historia de este club es muy puñetera y en Barcelona la tranquilidad nunca acaba de llegar. La bomba explota el 5 de Diciembre cuando Jordi Casas (el socio más famoso de la historia reciente del Barça) presenta una querella por "supuesto delito de apropiación indebida" desde ese momento, presidente, jugador y acusando serían el eje de la actualidad del club hasta que aparecería el 4 actor en discordia, Neymar Sr. Cuando Gruocho, Harpo, Chico y Samuel estaban por fin sobre el escenario, uno de ellos decidió abandonar; el 23 de Enero de 2014, un mes después de la presentación de la querella Alexandre Rosell i Feliu dimite como presidente del FC Barcelona defendiendo las cifras del fichaje del brasileño. Josep Maria Bartomeu toma el relevo de Rosell y un día después de la dimisión de Rosell, contradice la versión que hasta el día anterior comunicaban a todos y afirman que la operación Neymar tiene un coste total de 86,2 millones de euros, dado de ello comienza un tira y afloja por parte de la fiscalía, del Santos, del padre de Neymar y de la acusación particular que todavía dura.

La realidad es que Rosell pudo con Laporta, con Cruyff, supo superar un humo de obstáculos pero fue su estrella, la figura deportiva del que debería ser su legado lo que acabó por hundirlo. No es adecuado hacer juicio de esta operación que aún hoy se a la orden del día, pero lo que si que está claro es que Rosell incumplió al menos una de sus promesas electorales, la transparencia.

Muchas gracias por seguir esta "serie". Volverá pronto. Visca el Barça

LLADRES QUE ENTREU PER CAN BARÇA (1-3): FINALMENT, VAM NECESSITAR EL BY-PASS

CATALÀ:

Finalment, vam necessitar el Bypass

“Negligència” o “Menyspreu absolut” eren alguns dels qualificatius que Oriol Girat i Christian Castellví  utilitzaren del Maig de 2008 fins al Juliol del mateix any per parlar de la junta fragmentada però encara present de Joan Laporta. La visió d’aquets dos socis de la situació administrativa del club els portà a emprendre una nova moció de censura (la segona en la història del nostre club) en la que l’elefant no era l’agressor sinó l’agredit (la primera moció de censura fou d’un grup de Laporta contra Nuñez).  El declivi del projecte esportiu de Rijkaard, Ronaldinho, Deco i companyia, la mala gestió de les seccions esportives, la venda de patrimoni (Can Rigalt i el projecte del Mini) a més de l’existència de despeses sense cap tipus de justificació eren alguns dels 9 punts que contenia aquella proposta. Finalment el 29 de Maig de 2008 amb 9473 firmes, 3591 més de les necessàries, Oriol Giralt presenta de manera oficial la moció de censura que sotmetrà a referèndum la continuïtat de la junta el 5 de Juliol del mateix any. Possiblement aquell dia fou el de major patiment del aleshores president Laporta, cada vot comptabilitzat a favor de la moció era una coltellada a l’estomac; fins a 23870 va arribar a rebre, de ai la imatge que mostrava el president d’esgotament. Van ser 14871 les persones que van salvar el coll a Laporta i que de manera indirecta permeteren l’existència del millor barça de tots els temps. Malgrat l’èxit aconseguit posteriorment, aquesta anomenem-la “salvació” que se li atorga a Laporta tothom sabia que només significava que l’adeu del president del cava, de les festes a Luz de Gas, del “jogo bonito”, però també de Messi i del triplet. 

Finalment, el 13 de Juny de 2010 després d’una temporada on s’aconsegueix la lliga amb més punts fins aleshores (99 punts), el Futbol Club Barcelona es prepara per tornar a anar a les vísceres de l’estadi per decidir quin serà el 39º president de la història del club.  Agustí Benedito, Jaume Ferrer, Marc Ingla i Alexandre Rosell son els 4 candidats ha aquest càrrec i durant les setmanes anteriors a les eleccions es passegen per Televisions, Ràdios, periòdics en aquell joc mediàtic de “domini, control” dins la mediatització política. Rosell amb l’eslògan  “Tots som el Barça” i una campanya molt directa i commovedora, marxant de vila en vila explicant la seva candidatura (les coses com son, la campanya de Rosell fou molt ben plantejada); a més la diversificació d’accions de promoció electoral no fixant-ho tot en la seva figura el col·locava amb un gran avantatge amb la resta de candidats i aquest avantatge es va veure reflectit el 13 de Juny. Si Laporta aconseguí el 52% dels vots assolint un record històric, Rosell el superà de bon tros (61,5% dels vots van ser per a la seva candidatura). Començava l’etapa Rosell; el barcelonisme desitjava un president que sàpigues llegir la realitat econòmica no només del club sinó del país i actuar acord a això, al mateix temps que es preocupés de mantindré l’exel.lència esportiva a les diferents seccions esportives, però alhora deuria enfrontar-se a la junta anterior i a les acusacions que el relacionaven amb el grup “Boixos Nois” i els rumors d’una grada jove i de la venda d’entrades a grups violents com els anteriorment citats “Boixos”, però tot això vindria després, després de l’època d’Ibra, Laporta i Cruyff però abans dels conflictes amb Ibra, Laporta i Cruyff.

CASTELLANO:

Finalmente, necesitamos el Bypass

"Negligencia" o "Desprecio absoluto" eran algunos de los calificativos que Oriol Girat y Christian Castellví utilizaron del Mayo de 2008 hasta Julio del mismo año para hablar de la junta fragmentada pero aún presente de Joan Laporta. La visión de estos dos socios de la situación administrativa del club les llevó a emprender una nueva moción de censura (la segunda en la historia de nuestro club) en la que el elefante no era el agresor sino el agredido (la primera moción de censura fue de un grupo de Laporta contra Nuñez). El declive del proyecto deportivo de Rijkaard, Ronaldinho, Deco y compañía, la mala gestión de las secciones deportivas, la venta de patrimonio (Can Rigalt y el proyecto del Mini) además de la existencia de gastos sin ningún tipo de justificación eran algunos los 9 puntos que contenía aquella propuesta. Finalmente el 29 de Mayo de 2008 con 9473 firmas, 3591 más de las necesarias, Oriol Giralt presenta de forma oficial la moción de censura que someterá a referéndum la continuidad de la junta el 5 de Julio del mismo año. Posiblemente ese día fue el de mayor sufrimiento del entonces presidente Laporta, cada voto contabilizado a favor de la moción era una cuchillada en el estómago; hasta 23870 llegó a recibir, de ay la imagen que mostraba el presidente de agotamiento. Fueron 14.871 las personas que salvaron el cuello a Laporta y que de manera indirecta permitieron la existencia del mejor barça de todos los tiempos. A pesar del éxito conseguido posteriormente, esta llamémosle la "salvación" que se le otorga a Laporta mundo sabía que sólo significaba que el adiós del presidente del cava, de las fiestas en Luz de Gas, del "jogo bonito", pero también de Messi y del triplete.

Finalmente, el 13 de Junio ​​de 2010 después de una temporada donde se consigue la liga con más puntos hasta entonces (99 puntos), el FC Barcelona se prepara para volver a ir a las vísceras del estadio para decidir cuál será el 39º presidente de la historia del club. Agustí Benedito, Jaume Ferrer, Marc Ingla y Alexandre Rosell son los 4 candidatos ha dicho cargo y durante las semanas anteriores a las elecciones se pasean por Televisiones, Radios, periódicos en ese juego mediático de "dominio, control" dentro de la mediatización política. Rosell con el eslogan "Todos somos el Barça" y una campaña muy directa y conmovedora, marchando de villa en villa explicando su candidatura (las cosas como son, la campaña de Rosell fue muy bien planteada); además la diversificación de acciones de promoción electoral no fijando todo en su figura lo colocaba con una gran ventaja con el resto de candidatos y esta ventaja se vio reflejado el 13 de Junio. Si Laporta consiguió el 52% de los votos logrando un record histórico, Rosell el superó de lejos (61,5% de los votos fueron para su candidatura). Comenzaba la etapa Rosell; el barcelonismo deseaba un presidente que sabe leer la realidad económica no sólo del club sino del país y actuar conforme a ello, al tiempo que se preocupara de mantendré la excelencia deportiva en las diferentes secciones deportivas, pero a la vez debería enfrentarse en la junta anterior ya las acusaciones que lo relacionaban con el grupo "Boixos Nois" y los rumores de una grada joven y de la venta de entradas a grupos violentos como los anteriormente citados "Boixos", pero todo esto vendría después, tras de la época de Ibra, Laporta y Cruyff pero antes de los conflictos con Ibra, Laporta y Cruyff.

CRÒNICA ARSENAL – BAYERN DE MUNICH

S’enfrontaven en el Allianz Arena els dos equips que més estimen la pilota dels seus respectius països (amb permís del Manchester City de Guardiola). La passió per sortir amb la pilota jugada, aquell estil tan holandès, tan Cruyff, tan Barça, es feia pressent des del primer moment. Els dos equips intentant jugar amb paciència la pilota, amb el Bayern sobretot, capitanejant les accions d’atac, amb transicions ràpides i atacs pociionals. Els de Munich, amb Vidal i Thiago al mig del camp (quants culers troben a faltar ara el futbol i la qualitat del gran dels Alcántara) dominaven i controlaben les accions d’atac, fent una gran pressió després de perdre la pilota.

La primera ocasió d’atac del partit va néixer en un d’aquets atacs posicionals dels bavaresos. L’equip no pot superar la línia de l’àrea per crear una ocasió de gol, i és llavors quan, aquell recurs que els equips de joc posicional tan valoren, la rematada exterior, Vidal, el xilè, ho intentava fort des de fora, per a que Ospina, aturés la pilota amb relativa facilitat.

Però va ser pocs minuts més tard que Robben, aquell jugador holandès que gairebé estigué de fer-li la guitja a la selecció espanyola en la final del mundial, aquell futbolista amb passat merengue, llença una diagonal des de la dreta i envia una pilota amb rosca a l’escaire dret d’Ospina. En 10 minuts, el Bayern controlava ja no només el joc del partit, sinó també el marcador.

Aquesta superioritat va començar a impacientar a uns futbolistes acostumats a tenir la pilota i controlar el partit. Es el que ocorre quan els jugadors juguen a allò que no estan acostumats. Al minut 15 aquesta impaciència li va costar una groga a Mustafi (l’ex valencianista) després d’una entrada fora de temps. Però res va canviar, el Bayern seguia amb el domini de la pilota, i quan la perdia, ràpidament la recuperaven després de la pressió de 3 o 4 homes a la pilota.  Poc o més aviat res d’un Arsenal que les veia vindre. Ospina obligat a enviar la pilota en llarg fruit de la gran pressió dels de Munich.

No obstant el futbol es imprevisible i, una acció aïllada de Alexis Sánchez, llençant una carrera llarga cap a porteria i provocant la falta i la targeta de Hummels (molt justeta), provocà una ocasió claríssima dels Gunners, augmentada amb una errada gravíssima de Neuer. I pocs minuts després, PENAL, si Penal, també molt just, Lewandowski vol allunyar la pilota i Kocienly es creua. Igualment, Penal, llença Alexis i ho fa tot complicat, llença molt mal, atura Neuer, el rebot li va a ell, falla la primera rematada, i a la segona, rodejat de 4 jugadors de vermell, gol. Alexis li havia donat molta vida al Arsenal. Gol fora de casa, 1-1, en un partit on tot pronosticava una golejada del Bayern.

El gol fa augmentar la intensitat del partit. Groga per a Alexis per una entrada a Javi Martínez. Mans de Hector Bellerin no xiulada i que hagués estat penal a favor del Bayern. El futbol perdia delicadesa però guanyava en imprevisibilitat. Rematada de Lewandowski després de que Vidal salvés una centrada de Thiago. A la contra, després d’una pèrdua del mateix Thiago, rematada sol de Xhaka que atura fàcil Neuer, una rematada de Lewandowski forçat després d’una gran jugada entre el mateix jugador polonès, Costa i Alaba,  una rematada prop del pal de Hummels després d’una falta llençada per Xabi Alonso o una ocasió claríssima de Ozil . El domini del Bayern seguia, però alguna cosa havia canviat, la confiança ja no era la mateixa. Final de la primera part i l’Arsenal respirava.

A l’inici de la segona meitat, pareixia que el domini del Bayern havia caigut o que, com a mínim, era estèril per generar perill. No obstant, als 8 minuts, centra Lahm, i el polonès, un dels millors 9 del mon, salta més que Mustafi i creua la pilota a Ospina (que en una jugada anterior s’havia fet malbé en el braç). I com diu la dita en castellà “no hay dos sin tres”, assistència de crack amb l’esperò de Lewandowski i el fill de Macinho, marca amb un tir creuat. 3-1, i un partit que pareixia que per fi, l’Arsenal el tenia on el volia, els Bavaresos demostren quin equip dels dos va millor armat.

I amb el Bayern totalment desbocat cap a la porteria del Arsenal, Thiago troba una pilota a la frontal, un minut després de que un dels defenses de l’Arsenal pares una pilota que entrava amb la ma. Thiago remata gairebé de primeres, rebota en un futbolista i després en els peus de Ospina, que no aconsegueix aturar el baló. 4-1, eliminatòria totalment encarrilada per als de Ancelotti.

I quant tot pareixia acabat, que el Bayern havia baixat la pistonada Müller que acabava d’entrar, feia la maneta i enfonsava definitivament al Arsenal, que amb mola seguretat, tornarà a caure en vuitens de final de la Lliga de Campions.