A principis de segle, Castelló ja havia viscut
les primeres vivències del futbol “pràctica viril de la pilota rodona” com
deien alguns al l’època. En poc temps, Castelló de la Plana seria, a més del
referent polític del nord del País Valencià, també, un referent esportiu.
La societat de la Castelló d’aleshores era bàsicament de llauradors i jornalers
amb baixos salaris per ser una capital. Hi havia alguns terratinents
propietaris de les terres i que vivien de les rendes que aquestes lis donaven.
A més, alguns petits comerciants intentaven aprofitar el creixement econòmic
per fer negoci, sobretot del comerç de taronges, que, alhora, va provocar el
creixement de la industria dedicada a fer capses de fusta. Era una societat
treballadora i pobra, vivien amb lo just.
Els orígens de tota aquesta història
castellonenca recauen en Miquel Beltran, que, encara que sembli estrany, era
d’origen Nord Americà. Aquest home del Oest, junt a les agrupacions esportives
“Deportivo, Castalia, Ribalta i Obelisco” van ser els precursors del Club
Deportiu.
Al principi d’aquesta història, només hi
trobàvem dos equips nítidament castellonencs: el Castalia, que suposadament,
era dels senyorets de la plana, de les elits burgeses que ocupaven les terres
del Nord del País Valencià, i el Cervantes, més lligat als republicans (estaven
patrocinats pel Centre Republicà”, a més, aquest últim, fruit a aquest lligam,
van arribar a vestir una samarreta amb la bandera tricolor. D’aquesta època cal remarcar els noms de
Blasco, Sugrañes, Tejedor, Guerra, Carpi, Masip, Castelló o Benedito.
Uns anys més tard de la seves constitucions, des
de la vora republicana és proposà una unió dels dos clubs per fer un símbol de
la Plana. No obstant, els conservadors s’hi negaren. Llavors, el Cervantes es
va dissoldre amb l’objectiu d’iniciar el camí del club “definitiu”, fundant-se
així el CD Castelló (finalment constituït 1922). El nou club va tenir una gran
acollida a la ciutat per part del públic. Tan va ser així, que la importància
creixent del club va perjudicar greument al seu rival el Castalia.
D’aquest primer CD Castelló de principis de
segle XX, cal recordar els primers futbolistes que van competir amb l’equip en
els campionats: Alanga, Martínez, Planchadell, Agramunt, Sos, Domenech, Marcos,
Sos, Aliago, Barella i Queralt. Aquets 11 aficionats a la pilota disputaven els
seus partits en un camp proper a la carretera de València. No obstant, aviat,
l’equip es traslladaria a l’estadi del Sequiol (inaugurat amb un partit front a
l’Espanyol de Barcelona), que els acompanyaria durant algunes de les millors
etapes de la seva història.
Era considerat un equip valent i atrevit,
gairebé temerari, ràpid i decidit que s’anava obrint camí entre els grans del
País Valencià: el València, el Llevant, el Natació alacantí i l’Elx. Era un
equip de bones temporades a la lliga i alguna sorpresa copera de tant en tant.
Un cop institucionalitzada la lliga, el Castelló
va quedar enquadrat en el Grup B de la segona divisió (el que seria ara la
Segona B). Però, aquesta no era la divisió del Castelló i l’any següent, va
assolir l’ascens a la categoria de plata, amb el Sequiol, com a fortí.
No obstant, les coses es van complicar l’any
següent. En un partit front a l’Oviedo, l’afició i l’àrbitre del matx és van
enfrontar, estant, aquest darrer, detingut, i el CD Castelló, multat, fet que,
junt a altres problemes de gestió, van obligar al canvi de nom de la institució
“Sport Club de la Plana”.
No és fins al final de la guerra que el club
renaix. L’any 1941 guanya al Saragossa amb un gol d’Hernández a les darreries
del partit, en el partit de promoció d’ascens a Primera Divisió. Futbolistes
com Pérez, Medrano, Martínez, Antolín, Selma, Santolària, Arnau, Hernández,
Basilio, Safont i Piza van ser els artífex d’aquesta meravellosa història.
Aquell any es converteix en un somni pels de la
Plana, que assoleixen en el seu debut en la categoria d’or una més que
meritòria quarta posició. Basilio amb 19 gols i Elzo, van ser les estreles dels
blanc i negres.
El enorme creixement del club va fer que el
Sequiol és quedés petit. L’adéu del Sequiol i l’arribada al Nou Castalia no
només va suposar el jugar a un estadi més adequat a la categoria, sinó també va
esdevenir la fi de la màgia d’aquest equip. Com a mínim, en un termini llarg.
Aquell club, encara no es mostrava preparat per
mantenir-s’hi a l’elit del futbol de l’estat. No obstant, alguns dels homes que
van competir amb els de la Plana van quedar dintre de la memòria col·lectiva:
Santacatlina, Arnau o Santolària, junt a Basilio (que jugaria al FC Barcelona).
A pesar de no ser un equip preparat per competir
a la Primera Divisió, es van mantenir sense gaire complicacions i amb algun que
altre intent de retorn a dalt, durant tota la dècada dels seixanta.
Va ser amb la presidència de Fabregat que el
club es va reconduir. Va convertir la institució en un club estable i
autoficient econòmicament. A més, esportivament, van tornar a la solidesa que
tenia anys enrere.
L’any 1972 de nou, els de Castelló van tornar a somriure i cridar d’alegria amb
un nou ascens a la categoria d’or del futbol espanyol després d’una victòria en
la darrera jornada al Mallorca (buscar retall de premsa). Un equip format per:
Mendieta, Ferrer, Cela, Babiloni, Òscar, Figueirido, Tonín, Planelles, Clares,
Leandro i Felix i amb el mític Lucien Muller a la banqueta. L’ex davanter del
Futbol Club Barcelona als anys 50 va ser considerat el millor entrenador de la
història del CD Castelló.
D’aquell meravellós equip, sobreixien tres noms,
no només per les seves temporades a l’equip blanc i negre, sinó per la petjada
que hi deixaren i la seva trayectoria esportiva: Clares i Planelles, jugadors
de la pedrera del club, aquells que senten els colors, van enlluernar el nou
Castalia, junt a altre futbolista del mig del camp, que amb els anys, sèria
conegut per tota la península, Vicente Del Bosque (posteriorment jugaria al
Madrid).
Aquell any en primera, l’equip va acabar cinquè,
només per darrere d’històrics com l’Atlètic de Madrid, el Barcelona, l’Espanyol
de Barcelona i el Reial Madrid.
Aquella temporada ja era històrica amb aquesta
classificació a la lliga regular, però, hi hagué més. A la copa (el Castelló
mai havia estat un equip coper) van humiliar a la primera ronda a un València
que va quedar eliminat a la prorroga del partit de tornada gràcies a un gol de
Causanilles. Però, després del València, van caure el Betis i l’Sporting. I de
sobte, es van trobar viatjant a Madrid per disputar el 29 de Juny la final al
Athletic Club de Bilbao, el que llavors, era el rei de copes. Però, no va poder
ser, Arieta i Zubiaga van fer que sortís la Gabarra per la ria, donant-li el
títol a un equip meravellós amb Iribar, Rojo o Clemente.
No obstant, els Corral, Babiloni, Cela,
Figueirido, Òscar, Ferrer, Tonín, Del Bosque, Clares, Planelles i Felix
quedarien per la història.
Però de nou, com 30 anys enrere, després de
veure’s al cel, l’equip va baixar a la terra de sobte. L’any següent, l’equip
baixa a segona divisió i l’equip no acabaria de rutllar, ni amb Gento, ni amb
Di Stéfano, ni Obradovic a la banqueta. I molts dels futbolistes d’alt nivell
que tenia l’equip van tenir que lluitar a la categoria de plata: Racic,
Fabregat (fill del president), Subirats, Ribes, Alonso, Saura o Robert.
Aquell grup de futbolistes que lluitaren contra
vent i marea per mantenir al Castelló en la categoria, mentre vivien una
situació molt difícil, després van poder demostrar el seu nivell a altres
clubs. Saura acabaria essent capità del València CF. Subirats també viatja a
Mestalla, mentre que “Pichi” Alonso faria història al Barcelona (ni que siga
gràcies a la nit de Gotebörg) i Robert, actual director esportiu del Barcelona,
faria història a més d’un equip.
L’any 1981, alguns d’aquets homes, encara hi
eren a un equip, jove i amb ambició, on encara es mantenien alguns futbolistes
que donaven la veterania necessària per mantenir l’equilibri. Aquell any,
l’equip torna a primera, però, va ser una estada més que breu, un any. Es veia
que el Castelló no estava preparat per mantenir-s’hi a Primera.
Per al consol de l’afició blanc i negra, l’any
1983 es guanya la copa de la lliga de Segona, però s’entrà a una dinàmica
d’ascensos i descensos, temporades irregulars, gestiones nefastes...A més el
Castelló es converteix l’any 1992 en empresa privada (SAE), aquest fet, va
portar a l’equip al pou més absolut de la Segona B.
Amb això, de tant en tant un ascens a segona
donava una mínima alegria als de la Plana, però les divisions inferiors es van
convertir en habituals per als blanc i negres, que només gaudient de tant en
tant, d’algun dels futbolistes que apareixien per terres castellonenques, com
va ser Gaizka Mendieta.
En les temporades següents, algun any d’alegries
com el de Jose Luis Oltra. Però no va ser fins al 2005 que el CD Castelló no
tornaria a la divisió d’argent. Divisió
que mantindrien 5 anys, fins al 2010 on tornarien a la Segona B.
Aquesta situació es va veure agreujada després
del descens administratiu per impagaments un any més tard.
Dos anys més tard, un grup d’empresaris, amb
David Cruz al davant, compra les accions de Castellnou2005 i es fa amb el
control del club. La seva proposta esportiva, austera i intel·ligent, seria
centrar-se en el futur i la pedrera per crear un projecte sòlid.
En l’actualitat, el club està buscant algun
comprador per a les accions del club, en una situació en la que hisenda no dóna
més temps.
Futbolistes,
entrenadors i personatges històrics:
Entrenadors:
Agustí Sancho Agustina fou un futbolista natural de
Benlloch a la Plana Alta, Jugava de mig
centre i va compartir equip amb històrics com Samitier, Zamora o Sesúmaga. Durant la seva etapa com a
futbolista del Barcelona (també va jugar al Sans i al CE Sabadell). Mentre era futbolista, va entrenar l’any 1922
al CD Castelló, aquell mateix any, també va entrenar algun matx al València
CF. També va jugar alguns partits amb la
selecció nacional de Catalunya i guanyà una medalla olímpica d’argent amb la
selecció espanyola l’any 1922.
Jack Greenwell era un futbolista i entrenador angles (Crook)
que al igual que Sancho, també va disputar partits amb el Futbol Club Barcelona
amb futbolistes com Paulino Alcántara. També estigué a equips com el Girona,
Sans, Espanyol, València o Castelló. En tots aquets anys va guanyar Campionats
de Catalunya amb el Barça, un Campionat de València amb el club de la ciutat
del Túria, i algunes copes del rey.
I si fins ara parlàvem de futbolistes ex del
Barça, ara anem a altre barri de la ciutat comtal i parlem de Teodor Mauri,
ex d’equips com l’Espanyol, Europa, Jupiter o del Castelló. Com a entrenador,
va estar en dues etapes diferents amb el CD Castelló, a més de l’Hércules
d’Alacant, Mallorca, etc...
Ara fem una aturada, en un dels emblemes. Lucien Müller fou un dels personatges més importants de la
història de La Plana. Un personatge nascut en Bischwiller. Com a futbolista,
Barcelona i Reial Madrid van ser dos dels noms propis de la seva trajectòria.
Però com a entrenador, el lloc on va destacar va ser al CD Castelló amb 4 anys
seguits d’entrenador en la primera etapa i altres dos al final de la seva
carrera. També va entrenar al Burgos, Mònaco o Mallorca.
Paco Gento, l’extrem esquerra càntabre i actual president d’honor
del Reial Madrid, va fer carrera al equip blanc, amb el que ho va guanyar
tot. No obstant, al deixar de jugar, va
tenir una petita trajectòria com a entrenador, essent el CD Castelló, el primer
club (després del Castilla).
I va ser un dels companys de Gento, un dels
millors futbolistes de la història, l’argentí Alfredo DI Stéfano, ex de River,
Millonarios o Madrid també va tindre la seva etapa com a entrenador, fent
sobretot història al Valencia CF no obstant, també va entrenar al Madrid, al
Elx o al Castelló.
Benet Joan va ser futbolista del Espanyol, però va ser com
a entrenador que va fer-se un nom. Deportivo, Hèrcules, Castelló, Espanyol o
Mallorca van ser alguns dels equips que van tindre la sort de tenir-lo
d’entrenador.
En una etapa més recent, trobem a José Luis Oltra.
Que com a futbolista, va defendre les samarretes del Sabadell, del Llevant o
l’Ontinyent. D’entrenador en canvi, va marcar molt alguns clubs, i s’ha
convertit en una figura clau de la Segona Divisió. Va entrenar al Castelló, al
Llevant, l’Almeria el Mallorca o el Còrdova, entre altres.
Abel Resino és conegut per les seves trajectòries al Atlètic
de Madrid com a futbolista defenent la seva porteria. Com a entrenador va
dirigir al Ciutat de Murcia, al Llevant, al Castelló, al mateix Atletico de Madrid
i a altres com el Celta o el Granada.
Paco Herrera és altre dels fixes en Segona Divisió. Ex
jugador del Llevant, va entrenar a equips com el Numancia, l’Albacete, el Recreativo, el Castelló, el
Celta, el Saragossa o el Valladolid (en l’actualitat).
Tintin, no només és un personatge de còmic, també és un ex
futbolista català del Espanyol entre altres equips. Que com a entrenador va fer
carrera a les diferents categories inferiors del Espanyol però també va
entrenar al CD Castelló.
Futbolistes:
Àngel “Pichi” Alonso, original de Benicarló, és conegut com a
exfutbolista del Futbol Club Barcelona, però el equip on va començar la seva
trajectòria va ser al CD Castelló, on va començar a demostrar el seu talent.
Uns quants anys més enrere, al Castelló va jugar
un porter basc que va arribar a jugar al Reial Madrid, Araquistán . Després de jugar a
equips com l’Eibar, el Madrid o l’Elx, va jugar 2 anys al Castelló per acabar
la seva carrera.
Ricardo Arias va ser un futbolista de Catarroja, que va
disputar més de 400 partits al València Club de Futbol. Finalment, va marxar al
CD Castelló per acabar la seva carrera. Va aixecar amb el València una copa del
rei.
Sergio Barila era un futbolista equatoguineà que va jugar a
multitud d’equips: València, Alcoià, Castelló, Llevant, Atlètic Saguntí,
Nastic, Getafe i Benidorm.
A Oviedo l’any 1977 va néixer Cèsar Martin.
Va jugar al Oviedo, al Depor, al Llevant, al Hèrcules i va acabar la seva
trajectòria al Castelló. També va tenir una experiència estrangera al Bolton.
Manuel Clares era un davanter madrileny que va jugar al
Castelló, des del que va fer el salt al Futbol Club Barcelona. També va jugar
al Rayo i al Villareal.
Un nom propi: Vicente del Bosque. Ex
seleccionador espanyol, guanyador d’un mundial i una eurocopa. Ex futbolista
del Còrdova, Castelló (on va fer un gran paper) i sobretot Reial Madrid (on va
ser un dels millors mig campistes de la època).
Un dels futbolistes extangers que van defendre
la Samarreta del Castelló va ser Ígor Dobrovolski, que juga dues temporades al
Castelló. També va jugar a Genoa, Olympic de Marsella o Atlètic de Madrid.
Altre dels futbolistes que van iniciar al
Castelló i després va fer carrera era Manuel Doménech. Que després del Castelló va
fer carrera al Sevilla.
Juvenal va ser altre equatoguineà que va defendre els colors
blanc i negres. També va jugar al Llevant, al Espanyol B o al Sabadell.
Un dels noms més importants del futbol valencià
és diu Robert
Fernández. Va començar la seva carrera al Castelló, d’on passà al
València. Després al Barcelona. Retorn a València i després Vila-Real i
Còrdova. Actualment es director esportiu del Barcelona.
Un dels darrers noms importants del Castelló va
ser altre jugador que va marcar molt a Mestalla: Gaizka Mendieta. El ros mig
campista, va fer història al València, encara que també va jugar al València,
Lazio, Barcelona o Middlesbrough.
Miguel Ángel va ser porter del Reial Madrid molts anys, però abans
de jugar al club blanc, va defendre la porteria dels de la Plana.
El darrer futbolista d’elit que va jugar als castellonencs,
va ser Emilio
Nsue, un dels noms claus en la història dels de Son Moix. Actualment
juga a la segona divisió anglesa.
Sobta (o no) escoltar aquestes afirmacions des
de un capital on els principals clubs estan dirigits per personatges com
Florentino o Cerezo. Grans empresaris, que (em refereix-ho a Florentino amb
aquesta afirmació, utilitzen els clubs per fer negoci (a les proves del
diario.es em remet). Com es pot afirmar llavors que el futbol no es política i
que no es faci política del futbol quan, aquell que et financia el programa és
el principal artífex de fer-ho real? Això es Madrid.
