LA INFLUÈNCIA DELS RESULTATS ESPORTIUS

L’esport com qualsevol altre aspecte de la vida, no és un cercle hermèticament tancat, al que ni entra ni surt res. No son 11 contra 11 o 5 contra 5, 1 contra 1 etc, que competeixen (amb esportivitat) per guanyar un partit. Com a mínim, no només.

La pràctica de l’esport implica un estudi tècnic del mateix, requisit bàsic per a la seva pràctica. Aquets primer factor ja treu amb si, escoles de futbol, d’entrenadors i d’àrbitres, alhora d’un gran nombre de membres del staff dedicats a aspectes, que sobrepassen l’esport com a element de pràctica física, incloent psicologia, sociologia i política.

Des de molts punts d’arreu de l’estat s’escolta a sovint la frase “el futbol no és política” o “no mescleu  política amb futbol”. Normalment, aquestes afirmacions solen provenir del centre peninsular. Madrid ho aclapara tot. Ho fa amb l’esport com ho fa també amb les infraestructures.

Sobta (o no) escoltar aquestes afirmacions des de un capital on els principals clubs estan dirigits per personatges com Florentino o Cerezo. Grans empresaris, que (em refereix-ho a Florentino amb aquesta afirmació, utilitzen els clubs per fer negoci (a les proves del diario.es em remet). Com es pot afirmar llavors que el futbol no es política i que no es faci política del futbol quan, aquell que et financia el programa és el principal artífex de fer-ho real? Això es Madrid.

A la ciutat del Manzanares passen coses que no ocorren en lloc. En quin altre lloc del mon, veuríem com s’acusa i es bombardeja informativament sobre el desviament fiscal de Messi (que em sembla genial que informen d’aquestes coses) mentre alhora, es tapa de manera clara i evident, el de Cristiano Ronaldo (ja en parlarem)? En quin altre lloc del mon, un president es cridat com a testimoni del Cas Púnica i la premsa, s’entreté parlant de la jugada meravellosa  que ha fet el fill de Zidane a un entrenament? En quin lloc veuríem com es demostra en proves, l’ús de una institució com el Reial Madrid per fer autopromoció del seu personatge i de les seves empreses (no es cap coincidència que el Madrid faci gires per Austràlia o USA alhora que ACS signa contractes milionaris a aquells llocs) mentre la premsa, badalla i riu per la sanció de la FIFA a Messi?

Viatgem a Barcelona, i observem com allò que anomenem “l’entorn”, i és descaradament (em sembla perfecte). Sempre es diu, que a Barcelona, abans que t’ataquin de fora, ens ataquem nosaltres mateixos. I és així. Mentre a Madrid, un president realitza una gestió esportivament parlant dolenta (dues lligues de campions, una lliga i una copa en 8 anys són resultats dolents, no enganyeu a ningú) i la premsa el considera un déu salvador, a Barcelona, des de certs mitjans es va linxar Laporta per festes i acusacions per part de la junta actual (que s’han demostrat falses).

A Barcelona com a la major part de llocs on hi ha equips de futbol o de qualsevol altre esport (recordem que el Barça és un club amb més d’una secció esportiva, no cal oblidar-ho), la gestió esportiva, fa màgia (diguem-ho així). Posem l’exemple del club blaugrana fa dos anys. Dimiteix Rosell pel tema Neymar, en el que Bartomeu també està implicat, s’allarga un patrocini amb Qatar, després de demostrar-se la mentida de Qatar Fundation (ara Qatar Airways), s’inicia el pla de remodelació del Camp Nou o Espai Barça, amb un cost 3 vegades superior al projecte de Foster, la acusació del club a la junta de Laporta, cau en el neguit després de demostrar-se jurídicament que estaven equivocats... En una situació normal, en les eleccions que es van celebrar al estiu, hagués guanyat algun dels candidats alternatius a Bartomeu, no obstant, el que té l’esport, i que alhora es meravellós i alhora autodestructiu, és que, els resultats, ho canvien, tot.

És evident que aquell any, si el Barça hagués guanyat només la lliga o la copa, Bartomeu perd les eleccions (les enquestes a principis d’any – antes de Anoeta – així o presagiaven), no obstant, aquell any, va acabar a Berlin, celebrant la cinquena lliga de campions i el segon triplet. I Bartomeu, ja tenia el seu salvavides.

L’esport, té aquestes coses, els resultats, salven polítiques dintre i fora del club. Una victòria d’una selecció nacional en un mundial o copa continental, augmentarà l’esperit patriòtic de la parròquia i així certs partits i polítiques sortiran guanyant, mentre que si, perden, els crítics augmentaran.

Això passa a tots els llocs del mon, menys a Madrid, entre Concha Espina i la Castellana existeix un club, que com si d’un aldea es tractés on això, des de fa uns anys, és fantasia, on Florentino mana com vol a pesar de tot, és el que te un club gens democràtic, sense alternativa, l’estancament i el us malintencionat de Florentino (al que no li retrac ser madridista sinó l’ús que fa del club) acabaran per destroçar una institució centenària, fundada pels germans Padrós, no per Santiago Bernabeu.