CATALÀ
Quan el
recurs, l’alternativa esdevé rutinari
Font: FutbolApp |
Algun espectador que hagi estat absent durant
els darrers mesos i veies al Reial Madrid primer amb 37 (amb un partit menys) i
al barça segon amb 34, tampoc li sorprendrà gaire. La història de sempre, els
catalans i els madrilenys lluitant les dues primeres posicions, uns cops uns davant
altres cops, els altres.
Si ara aquesta persona preguntés a un soci del
club culer, sobre com marxa l’equip, la resposta potser si que li sorprendria.
Després d’escoltar un fum d’improperis i crítiques al estament arbitral, a la
federació, a la lliga i a la flor en el cul del equip de Zidane (que poden o no
ser certes, no és el que toca ara), aquest aficionat de Terrassa, que baixa
tots els caps de setmana a Barcelona per veure al seu equip, ja sigui a l’estadi
o a la penya amb els seus amics de la feina, començarà a explicar-li una gran
veritat: l’estil del barça (maleïdes paraules, estil del barça, quants cops les
sentirem al llarg de la temporada) l’estil del barça no hi és.
És així, s’ha passat d’un equip liderat pel mig
del camp, el futbol control, la recuperació ràpida després de pèrdua, el no
deixar respirar al rival amb pressió i toc de baló, a un equip dirigit pels
tres de dalt i de la seva inspiració. Hem convertit un futbol on Xavi, Iniesta,
Busi i Messi tocaven i feien “rondos” al mig del camp marejant a qualsevol
equip que s’enfrontés a ells, a veure a Ter Stegen llançant la pilota llarga.
Quants cops recordeu haver vist a Victor Valdés en els anys de Guardiola
llençar la pilota llarga? En un partit en fa més l’alemany que el català en
tota una temporada. S’ha perdut el control, el Barça ja no domina, competeix,
juga com un equip normal, no com aquella màquina que destrossava a qualsevol, i
això, s’ha de fer mirar.
Font: Euroesport |
Quan es va fitxar a Luis Enrique, es va fer per
mantenir l’estil, pel sacrifici que exigeix als seus jugadors en els diferents
equips on ha entrenat, i perquè, en la seva idea de joc, incloïa una seria d’aspectes,
que podien suposar aquells recursos en partits encallats que tant fan la guitza
als blaugranes. Quants cops hem escoltat el: necessitem un Larsson!. Luis
Enrique era un Larsson a la banqueta. Aquets tocs de verticalitat, el jugar amb
un davanter centre pur, i un migcampista més físic com Rakitic podien
desencallar un equip caduc amb Tito i Tata. I així va ser en un primer any
màgic, sobretot en la segona volta, després d’Anoeta (sempre Anoeta). El Barça
dominava i tenia aquell recurs que trastocava a qualsevol equip. L’eliminatòria
del Bayern (Messi apart) és resumeix en això, sorprendre fent un futbol diferent.
Vam guanyar el triplet i l’equip no va evolucionar. Marxà Xavi i amb ell, part
de l’estil del Barça, Messi i Iniesta van decidir posar-se aquesta
responsabilitat a les espatlles, però falta alguna cosa.
A l’inici d’aquesta temporada i al veure l’alineació
de cada partit del equip blaugrana tots els aficionats ens fem la mateixa
pregunta: control o físic, o el que és el mateix, Andre Gomes o Denis. Denis
Suárez suposa el darrer fitxatge que manté lleugerament el joc de toc. No
entrem en el nivell tant de Denis com de Gomes, però quan, a l’inici d’un
partit veiem: Busi, Rakitic, Andre Gomes, ja saps com va anar el partit. Ens em
oblidat del centre del camp, d’allà on des de Cruyff ens agradava dominar als
rivals i controlar el joc, i els resultats i el joc, són els que són.
El Barça ha de tornar a ser el Barça, tant
simple com això, i tan complicat com aconseguir realitzar-ho. Esperem que Luis
Enrique trobi la tecla, i si no, com parlava al article “S’apropa l’Hora dels
Adéus” http://latzucacblog.blogspot.com.es/2016/11/sapropa-lhora-dels-adeus.html
, serà hora de buscar un recanvi.
PD: Aleix Vidal, val per a jugar al Barça més
que Srna, i és més barat.
CASTELLANO
Cuando el
recurso, la alternativa, se convierte en rutinario.
Fuent: FutbolApp |
Algún espectador que haya estado ausente durante
los últimos meses y vea al Real Madrid primero con 37 (con un partido menos) y
el Barça segundo con 34, tampoco le sorprenderá mucho. La historia de siempre,
los catalanes y los madrileños luchando las dos primeras posiciones, unas veces
unos por delante, otras vezes los otros.
Si ahora esta persona preguntara a un socio del
club culé, sobre cómo marcha el equipo, la respuesta quizás si que le
sorprendería. Tras escuchar un gran número de improperios y críticas al estamento
arbitral, a la federación, a la liga y a la flor en el culo del equipo de
Zidane (que pueden o no ser ciertas, no es lo que toca ahora), este aficionado
de Terrassa, que baja todos los fines de semana a Barcelona para ver a su
equipo, ya sea en el estadio o en la peña con sus amigos del trabajo, comenzará
a explicarle una gran verdad: el estilo del barça ( malditas palabras, estilo
del barça, cuántas veces las sentiremos lo largo de la temporada) el estilo del
barça no está.
Así es, se ha pasado de un equipo liderado por
el centro del campo, el fútbol control, la recuperación rápida después de
pérdida, el no dejar respirar al rival con presión y toque de balón, un equipo
dirigido por los tres de arriba y de su inspiración. Hemos convertido un fútbol
donde Xavi, Iniesta, Busi y Messi tocaban y hacían “rondos” en medio del campo
mareando a cualquier equipo que se enfrentara a ellos, a ver a Ter Stegen
lanzando el balón largo. Cuántas veces recuerde haber visto a Victor Valdés en
los años de Guardiola tirar la pelota larga? En un partido hace más el alemán que el catalán en toda una
temporada. Se ha perdido el control, el Barça ya no domina, compite, juega como
un equipo normal, no como aquella máquina que destrozaba a cualquiera, y esto,
se debe hacer mirar.
Fuent: Euroesport |
Cuando se fichó a Luis Enrique, se hizo para
mantener el estilo, por el sacrificio que exige a sus jugadores en los
diferentes equipos donde ha entrenado, y porque, en su idea de juego, incluía
una serie de aspectos, que podían suponer aquellos recursos en partidos
atascados que tanto hacen la puñeta a los azulgranas. Cuántas veces hemos oído
el: necesitamos un Larsson!. Luis Enrique era un Larsson en el banquillo. Estos
toques de verticalidad, el jugar con un delantero centro puro, y un
centrocampista más físico como Rakitic podían desatascar un equipo caduco con
Tito y Tata. Y así fue en un primer año mágico, sobre todo en la segunda
vuelta, después de Anoeta (siempre Anoeta). El Barça dominaba y tenía aquel
recurso que trastocaba cualquier equipo. La eliminatoria del Bayern (Messi
aparte) se resume en eso, sorprendió haciendo un fútbol diferente. Ganamos el
triplete y el equipo no evolucionó. Marchó Xavi y con él, parte del estilo del
Barça, Messi e Iniesta decidieron ponerse esta responsabilidad en los hombros,
pero falta algo.
Al inicio de esta temporada y al ver la
alineación de cada partido del equipo azulgrana todos los aficionados nos
hacemos la misma pregunta: control o físico, o lo que es lo mismo, André Gomes
o Denis. Denis Suárez supone el último fichaje que mantiene ligeramente el
juego de toque. No entramos en el nivel tanto de Denis como de Gomes, pero
cuando, al inicio de un partido vemos: Busi, Rakitic, André Gomes, ya sabes
cómo va a ser el partido. Nos hemos olvidado del centro del campo, allí donde desde
Cruyff nos gustaba dominar a los rivales y controlar el juego, y los resultados
y el juego, son los que son.
El Barça debe volver a ser el Barça, tan simple
como eso, y tan complicado como conseguir realizarlo. Esperamos que Luis
Enrique encuentre la tecla, y si no, como hablaba en el articulo "http://latzucacblog.blogspot.com.es/2016/11/sapropa-lhora-dels-adeus.html”,
será hora de buscar un recambio.
PD: Aleix Vidal, vale para jugar en el Barça más
que Srna, y es más barato.
No hay comentarios:
Publicar un comentario