Vinc a parlar de mi, de la meva història i de
les vivències que m’ha permès viure el anar a Orriols cada cap de setmana. Quan
estic assegut al Gol Alboraia, veient i animant als jugadors que cada temporada
defenen els colors d’una institució centenària del País Valencià, penso en la
sort de tenir el club en la situació en la que el tenim. Som un equip de
primera, 6 anys seguits a l’elit i després del cop del descens, tenim altre cop
a tocar les portes del cel. Ja no se’ns veu com aquell equip que es baralla
entre Segona i Segona B amb més problemes econòmics que estabilitat. Tot això a
acabat, o això pareix, i cal valorar de tot cor, la gestió de l’actual direcció
del club.
Però com vos he dit, vinc a parlar de mi. Els
blaugrana sempre han estat els colors del meu cor. Des de petit he sigut
seguidor del Barça. Des dels anys de Van Gaal fins ara, he seguit als culers
sempre, he cridat amb els seus títols, les seves victòries i els seus gols,
excepte en un lloc. Als 18 anys vaig entendre que el futbol és molt més que 11
jugadors colpejant un baló, és política, poble, representa la societat. El
Barça és com deia Vázquez Montalbal és l’exèrcit desarmat de Catalunya.
Representa la lluita contra la repressió del feixisme i la defensa d’una
identitat cultural i lingüística. Per molt que alguns ho neguen, després,
alhora d’un Barça – Madrid, sempre es ven com un Catalunya – Espanya des de
Madrid. Ells fan real l’anhel. Ells dibuixen el més precís dels mapes. Alhora que soc del Barça per qüestions
polítiques, em vaig adonar, que un equip que jugava a Orriols, representava la
lluita dels llauradors, dels camperols, dels pescadors de l’Horta. De la gent
allunyada de l’elit, dels de sempre, dels obrers, dels treballadors. El Llevant
no amagava la realitat humil que en les seves arrels tenia. Des de Vallejo fins
al Ciutat, els granotes, han sigut un equip valencià, humil i treballador. Fins
i tot, a patit la gestió dels mateixos governants que han saquejat les
institucions públiques valencianes, les de tots.
És per això, que vull valorar des d’una visió,
totalment oposada ideològicament a l’actual direcció del club, la seva gestió.
Quico Catalán ha tret el club d’una situació crítica a nivell econòmic i
esportiu. Després de Villaroel, el futur pintava negre. El club estava a l’UCI
i necessitàvem un rescat urgent. L’aposta esportiva per fitxar a cost zero, i
invertir en futur va sortir rodona. L’equip va aconseguir un ascens amb un
equip del que en castellà seria (despojos), aquells jugadors que no tenien
equip van formar un conjunt que, amb alguns retocs es va mantenir fins assolir
la temporada del EuroLlevant. Negocis com els de Caicedo, Martins, Iborra i
Keylor, representen la idea del Llevant, fitxar barat i vendre car. Equip
sanejat. Amb la taca de la temporada anterior, a nivell esportiu, és un 8 o un
9. Sense cap tipus de pal·liatiu. I a
nivell econòmic, més del mateix. No obstant i han dos aspectes en els que m’agradaria
centrar-me.
Un, la identitat tant del club com la seva
relació amb el poble valencià. El Llevant és un club valencià, del cap i casal,
i per tant, ha de demostrar-ho dins i fora del camp. Un pas important, és l’equip
dels valencians, una plantilla amb majoria de jugadors del País Valencià, et
garanteix una entrega i sacrifici que en anys anteriors s’havia anat diluint.
No obstant, l’ús de la llengua al club és gairebé nul. Exceptuant algun Tuit
ocasional del compte oficial i els missatges del speaker, costa massa veure la
nostra llengua al club. És i seria important augmentar els símbols d’identitat
del País Valencià al Llevant. Seria una manera de mostrar al mon la nostra
terra. I el Llevant seria un meravellós representant.
El darrer aspecte és altre de caràcter personal.
Des de que l’any 2012, al fer 18 anys, em vaig fer abonat al Ciutat de
València, he tingut interès en formar part activa del Llevant, de la seva
gestió. No obstant, tots sabem que al cap i a la fi, les Societats Anònimes són
empreses i actuen com a tal. Malgrat tot, seria important la democratització de
la institució. Que els accionistes minoritaris i els abonats/aficionats tinguessin
la possibilitat de tenir més implicació.
Amb el Granota Fan Club i altres propostes és
volia convertir en el Llevant en un club referència a l’avantguarda en les
innovacions. Intentem també ser els primers en tenir un club democràtic,
social, respectuós amb la cultura, la gent i la diversitat. Intentem que el
Llevant siga de totes i tots. #JuntesTornarem
No hay comentarios:
Publicar un comentario